Donec Perficiam

1931 - Dies de República. Josep Pla: Madrid, mallorquins i "enchufados"

donecperficiam | 30 Abril, 2013 23:10

.

26 D'ABRIL

.

Ara deu fer onze anys que no havia estat a Madrid. Tot està desconegut, transformat. Com la majoria de les poblacions del país, Madrid ha avançat un pas considerable — alguns diuen exagerat. Fa onze anys, la Gran Vía arribava fins a la Red de San Luis. Era l'avinguda Peñalver — ara retolada Pi i Margall. El segon tros, fins a la plaça del Callao, està pràcticament acabat. El tercer tros està molt avançat.

El primer tram, l'actual Pi i Margall, no té res de particular. És un enorme aparador de confiteria arquitectònica, d'estil cataclismàtic. El segon és més simple, potser més fred, presenta al començament l'edifici de la Companyia Telefònica, que és prou alt, i que un dia Ortega y Gasset, posat a filosofar sobre la urbanització actual d'aquesta ciutat, anomenà el mango de la sartén de Madrid. El tercer serà del mateix del mateix estil, però potser encara més verticalment nord-americà.

De Madrid ha canviat, sobretot, la vida. Era una ciutat d'aspecte acusadament provincià, de poc confort, de casals amples i baixos, amb una vida familiar molt forta i modesta, amb senyores púdiques i beates, una gran freqüentació a l'església, amb un gran sentiment d'admiració per la casa reial — un autèntic misticisme monàrquic — i l'aristocràcia, un espès entrellat de relacions de veïnat i una vida popular sentimental, enginyosa i una mica avinada. Potser una de les coses més agradables que hi havia en el vell Madrid era que els terres de les cases i dels pisos eren empostissats, vull dir que el sòl era de fusta. Ara les cases noves tenen mosaics a terra i són glacials. A Madrid, a l'hiverm, hi fa fred, i el progrés, des d'aquest punt de vista, ha estat lamentable. Era el Madrid dels testos d'alfàbrega a l'ampit de les finestres, de les persianes verdes, de les cornises sota el cel enorme de Castella, dels empedrats horribles, de la grisor burocràtica i taboadesca i d'aquelles guatlles engabiades que se senten a les nits de primavera en els carrers solitaris i que feien blat segat, blat segat... Tot això s'ha esvaït.

Avui el centre de Madrid té tot l'aspecte extern d'una ciutat moderna. Molta gent té un aspecte esportiu i actual. La cursileria pàl·lida i casuística, que vaig aconseguir anys enrere a Recoletos, els jocs de les noies d'aspecte virtuós però picant, què s'ha fet? Les construccions que s'alcen avui tenen un confort mitjà almenys aparent. Avui, la gent no passaria pas per menys que la cambra de bany. El sexe femení il·lustrat — il·lustrat! — coneix i practica el bidet. Un dia vaig sentir a dir a l'esposa d'un ex-governador civil que deia a una altra senyora: «Sí, sí, en casa tenemos cuarto de baño, ¡y a mucha honra!». Les relacions entre homes i dones semblen més lliures, més airejades, menys tocades de cursileria. És clar que a Madrid, com a totes les ciutats del sud, s'ha de fer la part que té de mimetisme extern i superficial. Però el cert és que tot vol ésser modern i, si no nord-americà, almenys europeu.

Ara bé: el curiós és que aquesta transformació de la capital del país s'ha produït sense que la ciutat deixi de ser el que ha estat sempre: una ciutat d'aristòcrates (generalment andalusos), de funcionaris i de botiguers.

Una cosa ha progressat molt, així, per resumir, a Madrid: l'hedonisme individual. Ara bé: jo crec que aquest hedonisme creixent, el considerable pas endavant que féu durant la Dictadura, ha contribuït, poderosament, com a factor actiu, al canvi de règim. Tota època d'immobilitat política fa guanyar diners. Els diners, a Espanya, són dictatorials, inseparables de l'ordre públic. En canvi, les revolucions empobreixen. Si el capitalisme no guanya diners, les inversions són impossibles. Els diners porten a augmentar l'hedonisme personal, els banys, els bidets, la bona cuina, els viatges, els hàbits de la vida fàcil i lleugera, que han fet molt més per la instauració del nou règim que tots els comitès revolucionaris plegats i les seves proclames brillants i vàcues.

La Dictadura tingué molts aspectes, alguns insuportables. Però tingué un voluminós aspecte positiu; això és, l'empenta que donà al progrés material del país. I això és el que enfonsà la Monarquia. Quan el capitalisme guanya diners, cada dia en vol guanyar més. Quan es produeix una aturada, un col·lapse, hom busca una altra fòrmula política per tornar als guanys anteriors. Una de les coses més inexplicables de la vida és que no es puguin guanyar sempre diners. Les ondulacions de la vida són inconcebibles.

La Dictadura fou un govern de persones mediocres, més aviat mediocríssimes, que pel fet d'haver mantingut un ordre social i públic, el que se sol anomenar la pau i la tranquil·litat del país, durant set anys, donà als espanyols la idea que Espanya era un país ric. L'estabilització de la vida general, el manteniment del preu de la moneda, accelerà considerablement el procés de circulació de capitals. Es feren moltes coses i passaren tants de duros per davant dels ulls de la gent i a tanta velocitat, que hom cregué que hi havia més moneda i més assequinble que la que hi havia en realitat. Tot això, és clar, és relatiu — relatiu en relació, es clar, amb altres països. El cert és que es creà una il·lusió econòmica, i aquesta il·lusió impulsà en gran manera l'hedonisme de la gent. L'hedonisme no té límits i, quan es coneix, s'inscriu implícitament en el partit del progrés — en el partit de les aixetes que ragen sempre — indefinit.

Es produí, però, el col·lapse — l'aturada en el replà del 1930. Amb una mica de paciència aquesta crisi s'hauria pogut superar, però la gent estava embalada i no hauria tolerat que totes les aixetes — i no pas solament les de les cambres de bany — no ragessin. És en aquest moment que entren en el moviment de subversió persones d'història i de temperament conservador, que donen a la gent, a part de garanties ideològiques, la seguretat que hi ha un obstacle a l'accentuació del progrés material. Es donà la singularitat, en aquest país, que es formà un moviment polític, integrat per ex-ministres de la Monarquia, que s'anomenaren monárquicos sin rey. Els noms, tothom els recorda: si més no, són indiferents. L'obstacle — digueren els conservadors republicans — és la Monarquia. En el moment en què la part més difícil de l'opinió digerí aquest pronòstic, la Monarquia fou mortalment tocada. Quan fou considerat que la institució no podia assegurar el manteniment de les vaques grasses de l'època anterior, traslladà, en el nou règim, el manteniment del que havia tastat amb tanta satisfacció. La Monarquia fou arraconada com un estri vell, inútil i acabat. Hom cregué, per fer-ho curt, que una República a la francesa, burgesa, amb negocis i confort, faria marxar el país d'una manera admirable. I així estem.

En la transformació del Madrid antic hi ha potser la clau que explica l'adhesió d'aquesta ciutat a les idees republicanes — ara com ara, s'entén.

.

.

30 D'ABRIL. ALTS CÀRRECS

.

Ja fa dies que els membres del Govern que vivien a França han tornat a Madrid. En el seu viatge de retorn foren aplaudits i ovacionats esplendorosament. Així, el Govern provisional és complet.

Es veu en aquests dies, pels carrers, com es rejoveneixen les cares i com s'arrodoneixen les anques d'una determinada quantitat de gent. Es fan els primers nomenaments d'alts càrrecs — cosa importantíssima. Hi ha cua, tot va a estiracabells, les intrigues són innombrables. Trobo el meu amic l'ex-senador i ex-conspirador Manteca (1), que, si no vaig errat, és del cantó de València. Està desolat. Considera que aquests nomenaments han posat de manifest l'impudor de molta gent.

— Si això continua així — em diu —, cada nomenament farà perdre un temps preciós al nou règim. Potser valdria més que esl alts càrrecs se subhastessin o se sortegessin. ¿No som tots plegats igualment inte·ligents?

I per acabar de fer-me partícip de les seves opinions em diu que s'acaba de crear una nova paraula, que és la paraula enchufismo, que la paraula ha tingut un gran èxit i que la cosa podria produir molts estralls morals. Per a enchufarse, per a tenir no solament un càrrec, sinó dos — m'assegura —, hi ha molta gent.

— Amic Manteca, siguem equànimes! — que jo li dic—. L'enchufismo és precisament el símptoma revolucionari més clar, l'únic indiscutible, la prova més palmària que la revolució ha començat. Una revolució, que potser és res més que un canvi de personal? Comprendrà, senyor Manteca, que els quatre gats que ens reuníem a París, a la Rotonde de Montparnasse, per desbarrar contra la Dictadura, érem ben poca gent. Ara se n'hi acosta més. ¿Es pot desitjar res millor per a l'enfortiment i la prosperitat del règim?

Després d'haver-me acomiadat de l'ex-senador Manteca — que quedà gratant-se l'orella al mig del carrer — vaig tenir el plaer de saludar Gabriel Alomar, que fa tants anys que conec. Està radiant i té les pometes de la cara vermelles. Els diaris asseguren que el senyor Alomar serà nomenat o ambaixador a Roma — al Quirinal — o a Brussel·les.

— L'haig de felicitar, senyor Alomar?— que jo li dic.

— Sí, ja em pot felicitar! — contesta contundent. Parlem una estona. Alomar es treu uns papers de la cartera i té l'amabilitat de donar-me'ls a llegir. Són anuncis dels comerciants d'uniformes i dels sastres especialitzats en robes oficials — d'ambaixadors, és clar —. Projectes i pressupostos del vestit que s'haurà de posar per exercir d'ambaixador en determinats moments.

Alomar ho troba tot diabòlicament car.

— Fixi's en aquesta partida — em diu —. El brodat de l'uniforme d'ambaixador... Val un dineral... — Sí, en efecte: val un dineral. Es produeix una pausa. Després em diu, amb un aspecte primer de consternació i després de vivacitat:

— L'uniforme, què vol? L'uniforme no tindré més remei que fer-me'l a Madrid. Ara, del brodat, ja en parlarem. A Mallorca hi ha unes monges que broden admirablement i ho fan molt bé de preu...

— De tota manera...

— Sí, sí, ja l'entenc. Vostè vol dir que el règim més aviat tendeix a l'anticlericalisme. No pot pas ser d'altra manera. Comprendrà... Jo sóc tingut per anticlerical. Ho he estat i ho sóc, però el meu anticlericalisme ha estat sempre inconcret, abstracte. No m'he ficat mai amb els capellans vius, existents. Si li digués que no m'interessen, li diria la veritat. Ara, la qüestió de l'uniforme és diferent. Els uniformes d'ambaixador són massa cars. Nosaltres, els qui malvivim a punta de ploma, ens hem de defensar. Aquestes monges de Mallorca, que broden tan bé i a tan bon breu, li confesso que jo les admiro...

— I jo també.

El senyor Gabriel Alomar serà un bon ambaixador. No sembla pas disposat a perdre la serenitat així com així.

.

.

6 DE MAIG. CARÀCTER DE DON JOAN MARCH

.

Em trobo amb don Joan March, al hall del Palace Hotel. Un gran cigar de l'Havana caigut, el barret al clatell, les ulleres mig desmuntades sobre el nas important, la vista una mica vaga però persistent, flac i eixut, les mans a les butxaques. Fa l'efecte que sempre busca algú — que no hi és. Deu ser una aspiració, un desig.

Don Joan March em diu, amb un aire febrós i agitat, que encara ho és més si considerem la seva falta d'expressivitat, que el Govern el persegueix per no sé quines coses passades. És un fet. Ha començat — només cal obrir els diaris per veure-ho — la persecució contra el senyor March.

— Vostè ho creu, això de ses corrupcions? — em demana en un mallorquí deliciós —. Vostè que coneix ses meves relacions amb es republicans d'es Govern tingudes a París, al Grand Hôtel i al Pavillon d'Armenonville on vaig haver de pagar tants sopars i dinars... no em comprèn?

Que el senyor March pagà molts sopars i dinars en els llocs al·ludits, en tinc un record perfectament concret. Ara, del que parlaren en aquests sopars i dinars, no en tinc la més lleu idea, perquè la meva presència en aquests repassos fou extremament marginal i allunyadíssima. No em costa gens de recordar alguns ministres actuals de la República, que assistiren amb March a diversos dinars i sopars suculents.

— Vostè creu, li repetesc, això de ses corrupcions? — em diu agafant-me la solapa de l'americana —. Vostè creu que jo tinc es doblers fàcils? ¿Jo donar res a ningú sense una seguretat establerta? Vostè ha fet articles per es meu diari de Mallorca a tres duros cada un. Jo no he donat mai res a ningú. Però, ¿què s'ha pensat aquesta gent? Es pensen que m'he tornat boig, vostè em comprèn?

Considero que l'argument de don Joan March és d'una força dialèctica extremament important i decisiva.

.

Josep PLA. Notes per a Sílvia. Madrid – L'adveniment de la República

.

.

________

NOTES:

1. Josep Manteca i Roger, senador per València en la legislatura de 1923 (Partit Reformista), i diputat el juny de 1931 per València en la llista del Partit Republicà Liberal Demòcrata. (N. dels E.).

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb